Descripció del projecte
El Centre Sant Pere Apòstol, fundat el 1925, té la seva seu al carrer Sant Pere Més Alt núm. 25 de la ciutat de Barcelona. Tot va començar amb la construcció d'un magatzem el 1871 de l'arquitecte Rovira i Trias, transformat després, el 1913, en teatre per l'arquitecte Enric Sagnier. El teatre va ser ampliat en vertical després de la guerra civil per acondicionar un espai escolar per als nens del barri. Acabada la seva funció social, aquest espai va ser transformat en auditori el 1992. El 1974 va passar a mans de l'arquebisbat de Barcelona, que el va vendre a l'Ajuntament el 2010. El nombre d'entitats del centre ha anat augmentant al llarg dels anys i ha fet de la institució un referent imprescindible del barri en els darrers 40 anys, amb un considerable impacte social i una forta capacitat aglutinadora.
Un edifici, doncs, que ha anat fent el temps amb les ferides que apareixen en aquests casos i la memòria històrica que ha anat acumulant. Deixar el temps suspès i «activar-lo» amb la nova proposta constitueix la manifestació de la nostra intervenció, sempre en diàleg amb les preexistències.
No s'ha volgut privilegiar cap moment històric pels quals ha passat l'edifici, sinó que les seves successives modificacions havien de quedar visibles juntament amb la nostra intervenció que, forçosament, també serà provisional. En aquesta situació el projecte s'ocupa de resoldre una primera voluntat de posar en ordre normatiu i de solucionar problemes d'accessos a les dues activitats més visibles de la institució: el teatre i l'auditori. Donada la seva ubicació, a l'interior de mansana, es disposa un pati que endreça els dos edificis que componen el centre: un inicial principi d'ordre i d'unificació espacial mostrant les parts «fortes» de l'edifici.
Pensar el teatre volia dir considerar les seves dues components bàsiques: el teló i les bambalines. Així doncs, treballar des de l'al·legoria ens va semblar oportú a l'hora d'iniciar el projecte. La façana d'acer corten és una abstracció del teló i alhora un brise-soleil dissenyat des de criteris de sostenibilitat. Les bambalines es concebeixen com a làmpades del foyer i provenen de les antigues fusteries dels diferents accessos del pati de l'estructura antiga. Tres «caixes d'apuntador» s'usen com a claraboies que permeten intuir la nova façana i el pati tot just en entrar. A la vegada, i mitjançant el tractament cromàtic, es suggereix la unificació dels espais: blau, vermell i groc que trobarem també a l'auditori, als accessos i a la coberta. El disseny de l'escala s'ha pensat com un mecanisme d'aparició i desaparició de l'usuari en el seu recorregut, com succeeix en les representacions teatrals on els actors solen entrar i sortir pels accessos laterals. El mur de formigó que l'articula gira fins acollir el conjunt.